Sarita estava embarassada de nou mesos quan de sobte va començar a descarregar una quantitat anormalment gran d'aigua. Esperava donar a llum a casa com la majoria de les dones del seu petit poble de Ratanpur, Bihar. Encara que compten amb hospitals públics, els vilatans prefereixen donar a llum a casa d'acord amb les seves pròpies tradicions.Sarita estava embarassada de nou mesos quan de sobte va començar a descarregar una quantitat anormalment gran d'aigua. Esperava donar a llum a casa com la majoria de les dones del seu petit poble de Ratanpur, Bihar. Encara que compten amb hospitals públics, els vilatans prefereixen donar a llum a casa d'acord amb les seves pròpies tradicions.

Urmila és la treballadora de salut d’Amrita SeRVe i coordinadora de la seva aldea. A l'assabentar-se de la condició de Sarita, va córrer al seu costat i va convèncer a Sarita perquè fossin a l'hospital proper. La infermera va aconsellar que s'admetés a Sarita, ja que estava a punt de donar a llum en qualsevol moment. Sarita va estar d'acord, però poc després que Urmila es separés d'ella, es va escapar de l'hospital.

"Quin tipus de persones estàs portant aquí?", Li va dir la infermera a Urmila l'endemà. "Ja has vist com es va anar de cop i volta?"
Urmila va trobar a Sarita amb molt de dolor a casa i la va convèncer, un cop més, per anar a l'hospital. Però al tornar-hi, l'hospital es va negar a l'admissió. "No podem ajudar-la ara", va dir el doctor. "La seva fugida ha empitjorat la seva condició. El nadó està probablement mort. No podem controlar aquest tipus de situació.”

La següent decisió que va prendre Urmila va ser dur a Sarita a un altre hospital governamental a la propera ciutat d'Ara. Allà la van operar, van treure el nadó mort i van salvar la vida de Sarita.
Les situacions tristes com aquesta no dissuadeixen a Urmila per seguir amb el seu treball en Ratanpur, on la majoria de les persones són d'una comunitat anomenada Musahars. Les condicions de vida dels Musahars són molt deplorables. Com una de les comunitats més pobres de tota l'Índia, se’ls va marginar abans de la independència del país de la corona britànica. Sota la nova constitució, el Govern Central els va atorgar l'estatus de casta marginada perquè pogués accedir al suport del servei social.

Però 70 anys després, els Musahars segueixen en la pobresa extrema, plantant cara a la desnutrició juntament amb les altes taxes de mortalitat materna i infantil. Com a part d'aquesta situació, les taxes d'alfabetització són extremadament baixes. Només el sis per cent dels homes i el dos per cent de les dones poden llegir o escriure. A més, les persones sovint no estan formades en pràctiques bàsiques d'higiene i sanejament. Al no ser terratinents, els vilatans treballen com obrers per 200-250 rupies al dia (3 dòlars USA). Els llocs de treball es centren en àrees com l'agricultura estacional, la fabricació de blocs o la càrrega de camions.

L'objectiu d'Amrita SeRVe en Ratanpur és ajudar els Musahars a establir-se perquè puguin portar una vida digna. Això significa no només proporcionar necessitats bàsiques, sinó també mostrar-los que també són persones que mereixen respecte i atenció per part d'altres. A l'haver crescut sota l'etiqueta d'una classe pobra i endarrerida, molts d'ells ni tan sols creuen en la seva autoestima.

Per produir un canvi en les percepcions externes i internes, Urmila ha començat amb la salut com a enfocament clau. Sense una bona salut, no es pot aconseguir molt més. Manté sessions regulars de conscienciació per a dones i nens i també visita llars per verificar l'estat de salut de les famílies. Quan descobreix condicions greus, personalment porta als pacients al Centre de Salut Primària (PHC) de l'àrea o, en casos urgents, a l'hospital més proper.

Urmila és del poble proper de Hadiyabad, però tot i això, li resulta difícil convèncer la gent de Ratanpur per a que adoptin els canvis que milloraran les seves vides. Després de viure històricament com un grup marginal, no confien en els forasters, especialment en les infraestructures de suport del govern. Fins i tot a Urmila li va costar molt de temps obtenir el suport dels vilatans per al seu treball en l'àrea de salut.

"No volen canviar perquè algú vingui a formar-los", explica Urmila. "Sóc d'una altra aldea, una forastera, llavors, per què haurien d’escoltar-me?"

No obstant això, al final, Urmila va poder demostrar que realment hi era per ajudar les persones de Ratanpur i que tinguessin accés a millors condicions de vida. Va començar banyant als nens cada dues setmanes, els quals estaven coberts de pols i brutícia. Quan la gent va començar a entendre-la i acceptar-la, va poder començar a banyar els nens un cop per setmana.Els vilatans després es van obrir a sessions de vacunació per a malalties com la poliomielitis i el xarampió que Urmila va coordinar amb els treballadors de salut del Govern. També va poder conscienciar les dones embarassades i a les noves mares que necessitaven augmentar la seva ingesta nutricional menjant més verdures i prenent més ferro.

La missió d’Urmila per emprendre aquest treball en Ratanpur va començar al gener de 2016 quan se li va oferir l'oportunitat de viatjar a Amritapuri i trobar-se amb Amma per primera vegada. Allà, també es presentà a la directora d’Amrita SeRVe, qui li preguntà si li agradaria rebre capacitació com a treballadora de salut. Sentint la cridada definitiva en el seu cor, ràpidament va respondre: "Sí". Urmila va començar el seu treball amb Amrita SeRVe el següent mes de març.

Tot i les difícils circumstàncies que només produeixen petites passes de progrés, Urmila segueix sent una persona dedicada. Un cas recent i testimoni d'aquesta nova fase de confiança entre Urmila i els vilatans és la història de Nita Devi. Quatre mesos després del seu embaràs, tenia una inflor severa en els peus. Després de completar les proves necessàries en el PHC, Urmila li va dir a Nita Devi que si no es cuidava i no menjava adequadament, es podria causar una enfermetat molt més greu.

Nita Devi va començar a seguir les indicacions d’Urmila, fins i tot li va demanar consell sobre el següent pas en l’atenció prenatal i li va permetre a Urmila portar-la als controls prenatals en el APS. Sis mesos després, Nita Devi va donar a llum a una nena saludable.

Urmila encara no s'ha guanyat la confiança de totes les famílies de Ratanpur, ja que moltes segueixen rebutjant els seus consells per accedir al sistema públic de salut. Però malgrat aquesta oposició, ella està decidida a seguir treballant per ells. L'enfocament d’Urmila es basa sòlidament en trobar el camí cap a un futur millor per als Musahars de Ratanpur, encara que sigui un sol ésser humà cada vegada.

Foto1: Urmila està a la dreta vestint un sari verd i vermell. Aquí, ensenya als nens de Ratanpur per què es important rentar-se les mans.

Foto 2: Ajudant a una nena a vacunar-se contra la polio.

Foto 3: Els Musahars són una de les comunitats més pobres de la Índia.

Foto 4: Urmila assessora a un home sobre com cuidar la lesió de la seva cama.

Foto 5: La cura pre i post part es troba entre les prioritats d’Urmila com a treballadora de salut en Ratanpur.

Foto 6: Una no a mare porta el seu nadó per una revisió.

Foto 7: Urmila va començar la seva connexió amb ela aldeans de Ratanpur realitzant sessions de bany per als nens.

Sarita was nine months pregnant when she suddenly began to discharge an abnormally large amount of water. She was expecting to give birth at home like most of the women in her small village of Ratanpur, Bihar. Although government hospitals are available, the villagers prefer to give birth at home according to their own traditions.